No és això companys, no és això.

 

Em costa molt ja fa temps escriure sobre política, perquè el panorama és tan lleig i tan descoratjador tant a nivell nacional com internacional que em resulta menys estressant i més sa mirar cap a una altra part o no mirar, però a vegades la vergonya és tan gran que en saltar-me a  la cara em força a escriure alguna cosa per a, almenys, compartir així eixa vergonya i esplaiar-me un poc.

Parle hui del soroll que per tots els mitjans al seu abast, un sector de la nostra Comunitat està fent amb l'assumpte de la llengua. Quin mal li han fet ja i li continuen fent al valencià!

Quantitats immenses de diners, lleis contràries als drets humans, mesures pròpies de governs totalitaris, durant llargs anys van exercir el que jo dic totalitarisme lingüístic. I el resultat no ha sigut l'esperat, clar. Més aviat el contrari.

I és que el camí de la imposició mai arriba a bon port. No es pot, ni s'ha d'imposar a la gent ni el pensament ni la llengua, les dos cares de la mateixa moneda, la de la comunicació entre els éssers humans.

La primera conseqüència, a la vista està, és que alguna cosa, la funció primordial de la qual és establir ponts entre les persones, alça murs, i així ens separa i ens enfronta.

L'altra, i no menys greu, és generar ràbia i rancor en els qui veuen exclosa i menystinguda, en ocasiones, de fet prohibida, la llengua en la qual pensen i senten. Perquè això, fa mal.

I una tercera és que, com imposar una llengua a una societat és una cosa antidemocrática, i atenta fins i tot contra els drets humans, es crea tota una legislació que, des d'un punt de vista jurídic és sovint insostenible, però que secundant-se en l'aritmètica parlamentària, funciona amb aparença de democràtica.

Pense que el valencià, igual que el català, el gallec o el basc, per citar algunes de les nostres llengües, no mereixen el tracte que se'ls dona des d'ideologies totalitàries que els utilitzen descaradament per a crear identitats tancades i excloents.

Una llengua, amb tota la seua història i riquesa cultural, ha d´oferir-se com un regal preciós a la societat que com a tal ha de percebre-la; com un regal, no com una càrrega pesada que quan puga em llevaré de damunt i acabaré detestant.

Qui crega que a colp de decret aconseguirà la normalització del valencià en la nostra Comunitat, o en qualsevol altre lloc, aconseguirà que siguem una Comunitat majoritàriament bilingüe en el millor dels casos o, com alguns desitgen, fer minoritari o fins i tot bandejar l'espanyol, camina molt equivocat.

Perquè això és trencar els principis democràtics més elementals, i atemptar contra la llibertat una vegada més, paradoxalment en nom d'ella mateixa i d'una suposada identitat cultural discutible, excloent, tancada i endogàmica. Al nord del Senia ja fa temps que està passant.

Com diu Llach en una de les seues cançons, no és això companys, no és això.

Me cuesta mucho ya hace tiempo escribir sobre política, pues el panorama es tan feo y tan descorazonador tanto a nivel nacional como internacional que me resulta menos estresante y más sano mirar hacia otra parte o no mirar, pero a veces la vergüenza es tan grande que al saltarme a la cara me fuerza a escribir algo para, al menos, compartir así esa vergüenza y desahogarme un poco.

Hablo hoy del ruido que por todos los medios a su alcance, un sector de nuestra Comunidad está haciendo con el asunto de la lengua. ¡Qué daño le han hecho ya y le siguen haciendo al valenciano!

Cantidades inmensas de dinero, leyes contrarias a los derechos humanos, medidas propias de gobiernos totalitarios, durante largos años ejercieron lo que yo llamo totalitarismo lingüístico. Y el resultado no ha sido el esperado, claro. Más bien el contrario.

Y es que el camino de la imposición nunca llega a buen puerto. No se puede ni se debe imponer a la gente ni el pensamiento ni la lengua, las dos caras de la misma moneda, la de la comunicación entre los seres humanos.

La primera consecuencia, a la vista está, es que algo cuya función primordial es establecer puentes entre las personas levanta muros, y así nos separa y nos enfrenta.

La otra, y no menos grave, es generar rabia y rencor en quienes ven excluida y ninguneada, en ocasiones, de hecho prohibida, la lengua en la que piensan y sienten. Porque eso, duele.

Y una tercera es que, como imponer una lengua a una sociedad es algo antidemocrático y atenta incluso contra los derechos humanos, se crea toda una legislación que, desde un punto de vista jurídico es a menudo insostenible, pero que apoyándose en la aritmética parlamentaria, funciona con apariencia de democrática.

Pienso que el valenciano, igual que el catalán, el gallego o el vasco, por citar algunas de nuestras lenguas, no merecen el trato que se les da desde ideologías totalitarias que los utilizan descaradamente para crear identidades cerradas y excluyentes.

Una lengua, con toda su historia y riqueza cultural, debe ofrecerse como un regalo precioso a la sociedad que como tal debe percibirla; como un regalo, no como una carga pesada que en cuanto pueda me quitaré de encima y acabaré detestando.

Quien crea que a golpe de decreto va a conseguir la normalización del valenciano en nuestra Comunidad, va a conseguir que seamos una Comunidad mayoritariamente bilingüe en el mejor de los casos o, como algunos desean, hacer minoritario o incluso desterrar el español, anda muy equivocado.

Porque eso es romper los principios democráticos más elementales, y atentar contra la libertad una vez más, paradójicamente en nombre de ella misma y de una supuesta identidad cultural discutible, excluyente, cerrada y endogámica. Al norte del Cenia ya hace tiempo que está pasando.

Como dice Llach en una de sus canciones, “no és això companys, no és això”.

                      236 litros en 393 días.