Em
costa molt ja fa temps escriure sobre política, perquè el panorama és tan lleig
i tan descoratjador tant a nivell nacional com internacional que em resulta
menys estressant i més sa mirar cap a una altra part o no mirar, però a vegades
la vergonya és tan gran que en saltar-me a
la cara em força a escriure alguna cosa per a, almenys, compartir així
eixa vergonya i esplaiar-me un poc.
Parle
hui del soroll que per tots els mitjans al seu abast, un sector de la nostra
Comunitat està fent amb l'assumpte de la llengua. Quin mal li han fet ja i li
continuen fent al valencià!
Quantitats
immenses de diners, lleis contràries als drets humans, mesures pròpies de
governs totalitaris, durant llargs anys van exercir el que jo dic totalitarisme
lingüístic. I el resultat no ha sigut l'esperat, clar. Més aviat el contrari.
I és
que el camí de la imposició mai arriba a bon port. No es pot, ni s'ha d'imposar
a la gent ni el pensament ni la llengua, les dos cares de la mateixa moneda, la
de la comunicació entre els éssers humans.
La
primera conseqüència, a la vista està, és que alguna cosa, la funció primordial
de la qual és establir ponts entre les persones, alça murs, i així ens separa i
ens enfronta.
L'altra,
i no menys greu, és generar ràbia i rancor en els qui veuen exclosa i menystinguda,
en ocasiones, de fet prohibida, la llengua en la qual pensen i senten. Perquè
això, fa mal.
I una
tercera és que, com imposar una llengua a una societat és una cosa antidemocrática,
i atenta fins i tot contra els drets humans, es crea tota una legislació que,
des d'un punt de vista jurídic és sovint insostenible, però que secundant-se en
l'aritmètica parlamentària, funciona amb aparença de democràtica.
Pense que el valencià, igual que el català, el gallec o el
basc, per citar algunes de les nostres llengües, no mereixen el tracte que
se'ls dona des d'ideologies totalitàries que els utilitzen descaradament per a
crear identitats tancades i excloents.
Una
llengua, amb tota la seua història i riquesa cultural, ha
d´oferir-se com un regal preciós a la societat que com a tal ha de percebre-la;
com un regal, no com una càrrega pesada que quan puga em llevaré de damunt i acabaré
detestant.
Qui
crega que a colp de decret aconseguirà la normalització del valencià en la
nostra Comunitat, o en qualsevol altre lloc, aconseguirà que siguem una
Comunitat majoritàriament bilingüe en el millor dels casos o, com alguns
desitgen, fer minoritari o fins i tot bandejar l'espanyol, camina molt
equivocat.
Perquè
això és trencar els principis democràtics més elementals, i atemptar contra la
llibertat una vegada més, paradoxalment en nom d'ella mateixa i d'una suposada
identitat cultural discutible, excloent, tancada i endogàmica. Al nord del Senia
ja fa temps que està passant.
Com
diu Llach en una de les seues cançons, no és això companys, no és això.
Me
cuesta mucho ya hace tiempo escribir sobre política, pues el panorama es tan
feo y tan descorazonador tanto a nivel nacional como internacional que me resulta
menos estresante y más sano mirar hacia otra parte o no mirar, pero a veces la
vergüenza es tan grande que al saltarme a la cara me fuerza a escribir algo
para, al menos, compartir así esa vergüenza y desahogarme un poco.
Hablo
hoy del ruido que por todos los medios a su alcance, un sector de nuestra
Comunidad está haciendo con el asunto de la lengua. ¡Qué daño le han hecho ya y
le siguen haciendo al valenciano!
Cantidades
inmensas de dinero, leyes contrarias a los derechos humanos, medidas propias de
gobiernos totalitarios, durante largos años ejercieron lo que yo llamo totalitarismo
lingüístico. Y el resultado no ha sido el esperado, claro. Más bien el
contrario.
Y es
que el camino de la imposición nunca llega a buen puerto. No se puede ni se
debe imponer a la gente ni el pensamiento ni la lengua, las dos caras de la
misma moneda, la de la comunicación entre los seres humanos.
La
primera consecuencia, a la vista está, es que algo cuya función primordial es
establecer puentes entre las personas levanta muros, y así nos separa y nos
enfrenta.
La
otra, y no menos grave, es generar rabia y rencor en quienes ven excluida y
ninguneada, en ocasiones, de hecho prohibida, la lengua en la que piensan y
sienten. Porque eso, duele.
Y una
tercera es que, como imponer una lengua a una sociedad es algo antidemocrático
y atenta incluso contra los derechos humanos, se crea toda una legislación que,
desde un punto de vista jurídico es a menudo insostenible, pero que apoyándose
en la aritmética parlamentaria, funciona con apariencia de democrática.
Pienso
que el valenciano, igual que el catalán, el gallego o el vasco, por citar algunas
de nuestras lenguas, no merecen el trato que se les da desde ideologías
totalitarias que los utilizan descaradamente para crear identidades cerradas y
excluyentes.
Una
lengua, con
toda su historia y riqueza cultural, debe ofrecerse como un regalo precioso a
la sociedad que como tal debe percibirla; como un regalo, no como una carga
pesada que en cuanto pueda me quitaré de encima y acabaré detestando.
Quien
crea que a golpe de decreto va a conseguir la normalización del valenciano en
nuestra Comunidad, va a conseguir que seamos una Comunidad mayoritariamente
bilingüe en el mejor de los casos o, como algunos desean, hacer minoritario o
incluso desterrar el español, anda muy equivocado.
Porque
eso es romper los principios democráticos más elementales, y atentar contra la
libertad una vez más, paradójicamente en nombre de ella misma y de una supuesta
identidad cultural discutible, excluyente, cerrada y endogámica. Al norte del
Cenia ya hace tiempo que está pasando.
Como
dice Llach en una de sus canciones, “no és això companys, no és això”.
236 litros en 393 días.
